Com cal parlar als nens de la violència al món?

Guerres, actes terroristes... El ressò de la violència al món també arriba als nens, fins i tot als més petits. I els adults, sobrepassats per les nostres emocions, ens sentim desemparats. Quan els nens ens pregunten qui són «els dolents», els podem oferir alguna resposta «bona»? Quina actitud o paraula pot calmar-los? La psicòloga Françoise Guérin ens orienta sobre la manera de gestionar les preguntes dels nens.

Aportar-hi matisos

Amb quatre, cinc o sis anys, un nen té un punt de vista categòric: hi ha bons i dolents, les coses són netes o brutes, grosses o petites... Per crear-se referents, ha de categoritzar el món tot seleccionant i classificant. Això és el que ha de fer en aquesta edat. El paper dels pares i dels educadors és ensenyar-li que les coses no són tan senzilles: un company de l?escola pot ser «dolent» a l?esbarjo del matí i «superamic» a la tarda. Per això convé plantejar-li preguntes: «Dius que és dolent; però com és dolent? Dolent empipat o dolent trist? Envejós? Esquerp?». Cal encaminar-lo a buscar més precisió i, per aquest camí, més exactitud: es pot estar enfadat sense ser violent, es pot tenir un comportament violent sense maldat, etc. Això permet introduir la idea que, a part d?algunes persones, la immensa majoria de la gent no és totalment dolenta ni totalment bona... començant per nosaltres mateixos. «A vegades tens ganes d?apartar d?una empenta el teu germà per agafar-li una joguina, oi?», «Recordes que un dia vas tirar el plat a terra perquè estaves molt empipada?», «Aquest matí t?he renyat perquè estava nerviós... potser has pensat que era "dolent"...»

També cal que equilibrem algunes associacions espontànies: un nen de seguida qualifica de «bo» algú que li sembla guapo i va ben vestit; en canvi, algú que li sembla «lleig» (ai, els judicis precipitats i concloents dels menuts!) pot considerar-lo potencialment «dolent». El senyor mal vestit que veiem al carrer no necessàriament ha de ser dolent, ni tampoc aquell company de classe que té els cabells «estranys».

Emprar paraules precises

Hi estem d?acord: els atemptats, els incidents, les informacions sobre tragèdies que sent a la ràdio o veu a la televisió fan que el nen entri en un altre registre. L?adult que mata no és al mateix nivell que el company de l?escola que dona cops de peu o mossega. Espontàniament, el nen emprarà la mateixa expressió coneguda («el dolent»), però convé sortir de l?univers infantil i ampliar el vocabulari amb termes més precisos: «un terrorista», «un criminal», «un adult ple d?odi i de rancúnia». Entre els quatre i els sis anys, als nens els apassionen les paraules que els permeten preguntar sobre el sentit que tenen. Per això, no ens hem de tallar i hem d?explicar que «l?odi vol dir que algú ja no pot estimar les persones i ja no li importa res ni ningú. Però no és el mateix que quan tu estàs molt i molt empipat amb la teva germana o amb mi, perquè encara que estiguis molt enfadat no vols que ja no siguem aquí mai més ni sents que ens odiaràs per sempre». Aquest tipus de precisions l?ajuden a pensar. També podem explicar al nen que molts experts estudien les causes que indueixen aquestes persones a actuar d?aquesta manera i com es pot curar aquest odi. Però hi ha coses que encara que es vulguin comprendre amb el cap, no es poden comprendre amb el cor.

Confessar el desconcert

«Quan reconec que em sento impotent, que estic commocionada, que no puc entendre-ho, tinc la sensació que no estic fent bé la meva tasca de mare», diu una mare que recorda que només va ser capaç de plorar quan va saber la notícia de l?atemptat a la seva ciutat. Veure plorar un adult impressiona, sí, però dissimular l?emoció seria un error. Per a un nen, no seria encara més aterridor veure que el pare o la mare es mostren indiferents? Les llàgrimes expressen que estem vinculats als altres, que allò que passa als altres també ens afecta. L?emoció dels adults obre al nen la possibilitat de mostrar-se emocionat, ell també, i d?adonar-se que el plor no és sinònim de debilitat. Sobretot perquè constatarà que, a poc a poc, els adults es refan. Reconèixer davant del nen la pròpia desolació també pot consolar-lo, perquè sovint els infants dedueixen que cal ser omnipotent («Això no ha estat res!», «No tinguis por, fill meu») i que els adults mai no tenen por ni senten dolor.

Abordar el tema de la mort

La Sandra explica: «per casualitat, el meu fill va sentir a la ràdio el titular d?una notícia tràgica. Quan li vaig dir que havia estat un atemptat a Londres, em va explicar corprès "Per què ho fan?"».

La commoció d?aquest nen és la prova que les grans qüestions existencials nien al seu cor, sobretot la de la mort. Ara bé, si valorem la vida és perquè la mort existeix. Els atemptats formen part de les ocasions que ens fan obrir allò que Françoise Guérin anomena «el llibre de la mort». Sentir angoixa i plantejar-se preguntes són senyal que el nen busca solucions per acostumar-se a la idea de la pèrdua de la vida, de la pèrdua d?allò que estimem. El nen construeix el seu imaginari, el seu pensament.

En certa manera, la cadena d?atemptats dels darrers mesos ha fet que en les nostres vides la mort tingui el lloc d?antany, el lloc que les societats modernes tendeixen a escamotejar-li. Assumir les preguntes dels nens sobre aquests temes tan dolorosos és primordial, encara que no tinguem cap resposta a la pregunta «Per què ho fan?».