Està jugant... i això és una cosa seriosa!

Els pares ho saben de manera instintiva: un nen que juga és un nen sa, que creix i s’obre camí en la vida. Sophie Marinopoulos, psicòloga i psicoanalista, explica els beneficis de jugar a fet a amagar o a disfressar-se.

En què consisteix el vostre «ludòmetre»?

Els pares estan acostumats a portar el menut al pediatre perquè el mesurin i el pesin, i d’aquesta manera controlar el seu creixement físic. Si les corbes són adequades, si els paràmetres són dins la norma, els pares estan tranquils. Però, i el desenvolupament psíquic? Com es pot avaluar? Doncs, senzillament, observant com juga i utilitzant els punts de referència del meu «ludòmetre».

Pels jocs que practica o no practica un nen entre 6 mesos i 5 anys, podem conèixer el seu equilibri psicològic: aquests jocs fan saber en quin punt es troben del seu creixement afectiu i emocional, de la construcció de la seva autoestima, de la seva seguretat interior, de la seva curiositat i de l’afirmació de la seva personalitat. Però, atenció, perquè es tracta tan sols d’un element de referència. El fet que un nen no vulgui jugar a fet a amagar als 4 anys no vol dir que pateixi cap retard. Senzillament, té la seva manera de créixer, al seu ritme. I als 7 o 8 anys haurà assolit el mateix equilibri psíquic que els altres nens.

Per què hi ha una etapa en què el joc de fet a amagar és tan important?

Un nen no s’ho pot passar bé jugant a fet a amagar si no sap del cert que trobarà la persona que ha perdut de vista durant el joc. Això és una cosa que, en general, no passa fins als 3 o 4 anys, quan adquireix definitivament la capacitat de representar la persona absent, d’interioritzar-la. És el final d’un camí que ha recorregut des dels seus primers mesos de vida. Si el vostre fill de 3 o 4 anys no suporta jugar a fet a amagar amb vosaltres, si plora o té pànic, no el forceu: sens dubte, sent autèntic terror per la pèrdua, no aconsegueix assimilar el fet que existiu també fora del seu camp de visió. Per ajudar-lo a progressar i a superar les seves dificultats pel que fa a la separació, no dubteu a emprar jocs que habitualment estan destinats a nens més petits. Per exemple, podeu tapar-vos la cara amb un mocador i després destapar-vos-la. O amagar objectes per la casa i jugar a buscar-los plegats.

Per què a alguns nens els fa por disfressar-se?

Perquè un nen accepti disfressar-se, abans ha d’estar segur de qui és, ha de conèixer la seva identitat com a nen o com a nena. Si no té la identitat ben consolidada, si li falta maduresa, pot considerar que la disfressa és com un atac insuportable. Com s’ha d’inventar identitats noves quan encara no està segur de la seva? El vestit de Zorro o de Superman li produeix terror perquè l’obliga a «canviar de pell», és a dir, a perdre’s a si mateix. El nen pateix una confusió entre la disfressa i allò que ell mateix és. Potser ens causa una gran decepció si després de passar hores fent el vestit, que a més ha estat idea seva, ara el nen s’entesta a no posar-se’l, però en aquest cas no hem de forçar-lo, seria maldestre de part nostra. Podem proposar-li que es posi un nas vermell o un barret: elements discrets que no consideri perillosos.

En canvi, als nens que han superat aquesta etapa de por sembla que disfressar-se els agrada moltíssim...

Doncs, sí. Quan els nens assoleixen la maduresa necessària, disfressar-se es converteix en una experiència meravellosa. És el joc simbòlic per excel·lència. Gràcies a les disfresses, el nen pot convertir-se en rei, en policia, en lladre, en princesa... i, d’aquesta manera, provar diferents papers i situacions. Una nena que es posa unes sabates de taló i un collaret de la seva mare s’identifica, durant una estona, amb la persona que té el dret de prohibir i de «manar» a casa. És una experiència que pot ajudar a acceptar millor l’autoritat.

De tota manera, els nens i les nenes estan en l’etapa dels jocs de fingiment, tant si es posen una disfressa com si no. Per què ho valoren tant?

Cap als 5 anys, hi ha nens que dediquen molt temps a aquests jocs de ficció en què la fantasia pren el poder. «Jo era un gatet que s’havia perdut i tu eres un dolent que em volia atrapar». En aquesta edat, s’inventen unes històries increïbles i reconverteixen els objectes, per exemple, transformen el seu llit en un vaixell o la taula en una cabana. Creant aquests mons, que controla, el menut intenta dominar les pors i les angoixes que va trobant al llarg del seu creixement psíquic des del naixement. Suportar l’autoritat dels pares i sentir paraules que ja no són tan tendres com quan era un nadó, fa por; de la mateixa manera que en fa el fet de descobrir que és un nen petit o una nena petita i que, per tant, és com un dels seus progenitors i diferent de l’altre.

’Isabelle Gravillon